Padrí Miquel.

Quan entrà em mirà, em besà, i després trencà a plors.

Tothom sabia la falsa que li havíem dit, però a mi no em feia cap gràcia veure-la plorar durant els meus darrers sospirs. Era la meva néta, i me l'estimava com a ningú.

-Padrí, tot això es molt extany, a quin estel te'n vas, que t'han de posar una injecció?

-És un planeta molt llunyà, Aurora. I com que hem d'estar molt de temps dins un avió i me mareig molt, per no marejar-me tant.

Era tan innocent, ella...

-Però m'ho hauries d'haver contat abans, que te n'anaves a viure a un estel. Jo no m'hauria enfadat amb tu! M'hauria agradat poder abraçar-te una vegada més, aixecar-nos ben prestet per poder anar a cercar els croïssants acabats de fer del forn, recordar un cop més la primera vegada que vaig anar amb bicicleta, que vaig caure i tu vas ajudar-me a aixecar, demanar-te que em fessis pessigolles, asseure'm damunt les teves cuixes i escoltar els teus secrets, sortir de l'escola i trobar-te allà, esperant-me per anar a dinar junts, prestar-te antenció quan tu em deies que havia de saber qui és mereix realment un “t'estim”. I sobretot, dir-te lo molt que t'estim mil vegdaes més.

Però bé, això no és problema, ja que quan tornis t'ho podré dir. Perquè tornaràs, o no?

Va entrar el metge. Havia arribat l'hora. Realment, volia arribar a un estel, viure allà, i veure els meus cada dia des de dalt.

-Miquel, ja és hora.

-Comandant, cinc minutets més.

Ens va deixar sols:

-Aurora, cada nit, abans d'anar a dormir, mira la lluna, que li demanaré que et piqui l'ullet de part meva.

En aquell temps, la idea de que se n'anàs se'm feia impossible, i ara, la que se m'hi fa, és la de que no torni.

L'ombra.

Vaig veure l'ombra sortir del despatx, fugint, i no ho vaig entendre...

La mateixa ombra una altra vegada. Des del divorci amb na Blanca les coses no anaven d'allò millor. I el canvi d'aires no m'havia ajudat gaire. A més, les aparicions d'aquella ombra m'estaven fent agafar paranoïes, i no m'agradava. Jo era detectiu especialitzant en casos paranormals, i estava acostumat a aquelles sensacions. Bé, realment, estava acostumat a que me les explicassin, no a viure-les.

Ja feia dues setmanes que no veia l'ombra, i quan ja m'havia calmat, va tornar a entrar en acció...

Va ser aquell vespre, el que em va fer parar boig. Després de travessar el barri més obscur, estrany i esgarrifós de la cuitat vaig rebre aquell missatge : “Quan caminam per la foscor no tenim ombra” i tot seguit, després de llevar la cara de davant la pantalla del mòbil, la vaig veure passar ràpidament, però amb el temps suficient com per poder saber que amb la mà m'estava dient adéu.Vaig començar a córrer, aquell pic, a córrer de por. I just després d'haver-me aturat davant un aparador d'una agència de viatges, en vaig rebre un altre: “No fugis. Aquesta vegada el món és petit”.La meva intenció no era anar-me'n de viatge, però ell, o ella, o el que fos ho havia interpretat així.

El dia següent no va aturar-se. Mentre berenava d'un tassó de llet, vaig veure que el carter deixava una carta a la bústia intentat que ningú no el veiés, com si fos una cosa mal feta. Vaig anar a agafar el sobre, i quan el vaig obrir vaig trobar-hi el dibuix d'un penjat amb dues línies al costat, i abaix, totes les lletres equivocades. Hi eren totes menys la “T” i la “U”. Tu.

Vaig intentar posar-me tranquil fent-me creure que tot era una broma pesada, però el missatge que vaig rebre va fer-me veure que no era així: “No, no és cap broma”.

I ara ja està, és tard i no puc tornar enrerre. No sé si era això el que l'ombra volia, pero m'és igual. Estic cansat d'anar amb tanta por per la vida, si és així com es pot anomenar a aquest martiri. Mai m′hagués cregut capaç de fer una cosa com aquella. Ja m'era tot igual. No seguiré vivint.

En Joanet dels somriures (treball català)

Joanet era un nin de sis anys molt espavilat i eixerit. Sempre observava tot el que l'envoltava, jugant a exploradors amb els seus veinats.
El seu pare havia mort d'una malatia feia dos anys, i en Joanet vivia amb la seva mare i els seus dos germans grans. Na Magdalena, la mare, feia feina de Sol a Sol per alimetar als seus fills, i en Joanet s'havia acostumat a valer per ell tot sol.
Anava a escola tres dies a la setmana, ja que els dos dies que falten, se'n anava a veure món amb el seu amic Tomeu. D'amagat de sa mare, és clar.
Aquests dos infantos eren iguals; magres, amb els cabells ben negres i curts, i uns ulls nerviosos, i sempre ben oberts. Tots dos volien descobrir món per contar-ho als seus padrins, que eren els únics que els donaven coratge per conèixer la llibertat.

Un dia, en Joanet contà a en Tomeu que trobava que de cada dia hi havia més gent trista al poble. I era cert, perquè cada dia desapareixia qualque somriure.
El primer en desaparèixer va ser el somriure del mestre Gabriel. Era jove, i sempre solia riure quan na Sílvia amollava qualque beneitura de les seves.
Després, va desparèxier el somriure de la germana gran de na Mariona, una companya de classe dels dos petits aventurers. Ella sempre reia, però darrerament, estava molt apagada.
El poble en general, de cada dia estava més trist.

-Hem de fer qualque cosa, Joan. Arribarà un moment que ningú del poble serà feliç!

-Ja. Ja veus la germana de na Mariona. Però...què podem fer?

-Jo no ho sé. Ja ens vendrà qualque idea, però jo ja me'n he d'anar, que si mumare torna a ca nostra i jo no hi som...- I tot següit va moure la mà horitzontament, volguent imitar quan la mare li pegava qualque bamballeta-.

-Ves-hi, ves-hi, que tots dos sabem que passarà.-li va contestar en Tomeu, burleta-.

Els dies passàven, i de cada vegada hi havia menys gent contenta al poble. Tothom caminava ombres mortes, i sense saludar. Tan sols tenien forces per alçar el cap.
Els al·lots no tenien ganes d'anar a encalçar les gallines de la recotria per fer enfadar a Don Macià, i quan passava això, era senyal de que estaven ben malament.

Un dijous que, com de costum, en Joan i en Tomeu no varen anar a escola, anaren a passetjar per fora vila. Durant una bona estona, imitaven les seves mares renyant-los, i tots dos s'eclataven de les rialles. Però, quan van estar cansats de jugar a aquell joc, en Tomeu se'n recordà d'una cançó que els hi cantava la seva padrina. I mentres caminàven, varen començar a cantar-la:

“Si tu vas al cel, (bis)
en patinet, (bis)
fes-m'hi un bon lloc...(bis)
que hi pujo jo!(bis)

Si tu vas al cel,
en patinet,
fes-m'hi un bon lloc
que hi pujo jo!
Airi airoo, airi airoo!”

Quan acabaren de cantar, quedaren ben sorpresos. El cortó d'aquells dos germanes que havíen arribat feia poc al poble havia desaparegut, deixant a la vista una escala subterrània. Els dos amiguets, bocabadats, es miràren l'un a l'altre i, sense intercanviar cap mot ni un, es posaren d'acort, i decidren devallar aquells escalons.
Pareixia que aquella escala no havia d'acabar mai. Sempre que acabaven de baixar un escaló, n'havien de baixar un altre i un altre ...fins que varen arribar a una porta vella, de fusta, i amb el típic forat del moix. Estava oberta.
Entraren dins aquella habitació, i allò si que va ser una sorpresa...estava plena de taules amb gàbies, i dins les gàbies, hi havia somriures!

-Jo-Joan, som jo que el Sol m'ha pegat massa, o acabam de trobar els somriures de la gent del poble?

-No, crec que no mos ha pegat massa fort el Sol. Acabam de saber perquè la gent del poble està tan trista! Els germans Aguiló són lladres de somriures!

-És increíble. Està ple de somriures! Mira les gàbies, dins cada una hi ha una rialla!

-Bé, avui dematí, quan anava a comprar pa, he sentit que deien que avui anirien fins a ciutat a comprar no sé què. Anem a cridar a tot el poble, i que cadascú se'n dugui el seu somriure.

-Venga, anem, abans de que aquells dos bergants tornin!

Amb això que en Tomeu i en Joan començaren a córrer cap a la ciutat.
Quan ho contàren a la gent del poble, els varen creure, i partiren tots cap al cortó dels dos germans. Allà, tots cantaren aquella cançó, i fèren el mateix que havien fet els dos infants. Cadascú agafà la seva rialla i, donà les mil gràcies als dos aventurers.

Aquell vespre, la plaça del poble s'omplí de música, bauxa, i gràcies a en Tomeu i en Joan, també s'omplí de rialles.
El batle demanà una estona de silenci, i dirigí unes paraules a aquells dos busquets.

-Primer de tot, jo voldria agrair en nom de tot el poble, a aquests dos al·lotets el que han fet per tots nosaltres. Sense cap obligació ni una, han evitat molts de mals a aquesta petita localitat, i els més important, ens han tornat l'alegria.
Tot el capvespre hi he estat pensant i, perquè a ells dos no els hi van robar la rialla? Idò és molt fàcil, no els hi han robat, perquè involutàriament, ells no han volgut. A jo m'han demostrat que és molt millor viure feliç, i fent més dèbils les preocupacions, que no amargats només perquè una cosa ens surti malament.

La gent començà a aplaudir desesperadament. Sobretot els padrins, orgullosos dels seus néts.
Amb la mirada perduda entre tanta emoció, en Joanet afinà a sa mare, i aquesta li va fer un gest amb la mà, indicant-li que hi anés.

-I ara, Joanet, tu no veus el mal que t'haurien pogut fer aquells lladres? És que tens mal pel cap i no són crosteres!!

-Ja. Però mumare, el poble estava molt trist perquè els lladres robaven els somriures a la gent, i ara, tothom torna a ser feliç!

-Tens raó. Vina, fill meu, i abraça'm com a bon petit roda-món.