jueves, 30 de diciembre de 2010

Paula.

El decés de na Paula l'havia deixat afligit. Sols parlava i pareixia un fantasma. Deia que quan dormia, i de sobte s'aixecava la veia asseguda al seu costat, dient-li una vegada i una altre “Papa, t'estimo”, i després d'això, el cap li començava a bategar, es posava a plorar i cridava el seu nom. Feia feredat, aquella escena.
El dia del funeral, mamare va enviar-me a dur un pot de confitura a la veinada, i quan va passar pel parc el va trobar assegut a un banc, mirant els ànec, amb el cap baix.

-S-Salvador, que no va al funeral de na Paula?
-No.
-Però...era la vostra filla.
-Els morts mai van al seu funeral.

No sabia que dir. En aquells moments, no sabia amb quines cinc-centes me sortia.

-Salvador, és clar que els morts mai van al seu pròpi funeral. Són morts...
-Idò per això. Jo no hi he de fer res, al funeral de na Paula. Si no l'he de veure, no té sentit que hi vagi.

Ara sí. Ara ja l'entenia. S'havia mort la seva filla, i amb ella,també se li havien mort les ganes de tot.

Tenc les mans petites.

Tenc les mans petites. Ho sé. Tanmateix, tenir-les més grans no em serviria de gran cosa.
Per molt grans que les tengués, no m'hi cabrien els moments que hem passat, ni les ganes que tenc de viure'n més. Ni les rialles que hem compartit, ni la felicitat que he tengut sempre que he estat al teu costat. Tampoc m'hi cabria la tendresa de les paraules que em dius d'amagat de la gent, ni l'intensitat d'aquelles mirades que ho diven tot. Tampoc m'hi cabrien tots els “T'estim” que et guardo.

Tenc les mans petites perquè si les tengués més grans, sé que no me les acaricieries com ara, que me les mires, i entre rialles sempre dius “Quines manetes...”

Tenc les mans petites perquè tanmateix mai et podré tenir entre elles.

Només sóc jo.

Feia molta xafogor, i aquell capvespre estava malsofrida. Vaig anar a voltar per vora mar. Per ventura el renou de les ones em llevarà aquest mal humor-pensava jo, amb la meva inocència.-
Em vaig llevar les abarques. Eren noves, i no volia que es fecin malbé per l'aigua. No hi havia molta gent passejant com jo, i aquest fet em va venir de nou. Ni padrinets ni al·lots petits. Ningú.
Vaig acostar-me a les roques per veure si trobaria qualque peixet. amb l'il·lusió de sempre em vaig agenollar, i vaig esperar que en vengués qualcun. Els genolls ja em feien mal, i vaig aixecar-me. Però de sobte i sense esperar-m'ho:
-Ei, qui ets? -Va dir-me una sombra que encara no té identitat-.
-És indiferent. Només som jo.-Vaig respondre.

El secret de mon pare.

Ja feia mesos que mon pare arribava a mala hora de la feina. Els primers vespres, ma mare s'assustava amb les seves pròpies paranoïes i començava a pensar lo pitjor. “A on serà fus...?” es demanava en veu alta mentre caminava ràpidament de banda a banda de la cuina. A la meva germana i jo, ens feia gràcia i tot, veure-la tan preocupada; tanmateix sabiem que mon pare tornaria.
Un diumenge de Nadal que vàrem dinar tots quatre plegats, ma mare va demanar a mon pare a veure per què arribava tant tard de la llibreria (mon pare era llibreter), si realment era d'allà d'on venia. Mon pare, sense desviar la mirada del plat de sopa, li va contestar “D'on vols que vengui, Maria? De ca'l dimoni? Són assumptes meus. Me sap greu, però encara no sé si puc compartir-los.” Aquell aire tan misterios que va inundar el menjador després de que mon pare li contestàs aquella pregunta em va fascinar. El que més em va conmoure, però, va ser que després d'aquest breu diàleg vàrem seguir dinant com si res hagués passat.

Van passar dos dies normalets. Eren normals, perquè mon pare arribava tard. Però el dimecres de la setmana següent ma mare crec que va esclatar. Just havíen tocat les deu i mitja del vespre al rellotge de peu de l'entrada, quan me va agafr i me digué: “Escolta'm, Tomeu, ves a la llibreria a veure si hi ha ton pare. Si no hi és, torna tot d'una cap aquí. Però si hi és, avui te don permís perquè desantelis el vidre amb la màniga de l'abric, i miris a veure que fa aquell homenet.”
Així ho vaig fer; vaig posar-me l'abric, la bufanda de llana que m'havia fet la tia Magdalena, i la boina que m'havia regalat el padrí Agustí, i més afuat que una cateifa de dimonis boiets vaig partir cap a la llibreria.

De tot lo dia no havia sortit de ca nostra, i jo ja no me'n recordava del fred que feia a fora. Tot el capvespre havia jugat a “Veig veig” amb la meva germana a la vora del foc i quan vaig sortir al carrer vaig arribar a pensar que era a Alaska. Vaig arrufar el coll dins la bufanda, vaig amagar-me les mans dins les butxaques, i vaig començar a córrer abans de trobar qualque motiu per embadalir-me.

Quan vaig arribar devant la llibreria, vaig poder distingir una llum tènue darrere el vidre de l'aparador. Mon pare era allà. En aquell instat vaig maleïr que hi fos. Allò volia dir que havia de treure la mà de dins la butxaca per desentelar el fred vidre, veure-hi més clarament, i així poder espiar-lo millor. Mu mare podia estar tranquila; per el que jo veia, mon pare no tenia cap amant.
Per sorpresa meva i sense adonar-me'n, mon pare m'havia vist, havia obert la porta del carrer i em mirava. Va somriure, i després em digué : “I tu? Què hi fas per aquí xitxerel·lo? Ah, ja ho sé ja! T'ha enviat ta mare perquè té un mal de ventre que la mata per saber si me veig amb una altre. Jesús Déu mevet quina dona! Au, petit, entre que tens es nas més vermell que un pebre de cirereta!
Vaig passar-li devant i vaig entrar dins. “Papa, a jo m'ho pots contar...per què arribes tant tard a ca nostra?” vaig demanar-li un poc empagueit i tot. Va pegar-me un copet al clatell, i va senyalar-me una porta amb la qual, sinceramnet, no m'havia fixat mai. Va passar ell primer, i es va asseure enmig d'una orgia de llibres, paraules, idiomes, expressions i coneixements.
Embadalit, i amb la boca oberta, vaig entrar, i vaig posar-me al seu costat, amb les cames creuades com un indi.

Vaig començar a agafar llibres, a passar pàgines, a conèixer un nou univers...també hi va haver moltes fraes que hem varen cridar l'atenció. En recordo dues, una deia “Agafao aquell dofí de peluix que em vas regalar. Sí, encara el conservo.” i l'altre dia “Som molts, som tants altres i no som ningú”

Mon pare em va explicar que cada dia, quan tancava la botiga, s'asseia allà enmig, i tirava els llibre més especials de tots, perquè volia que quan se n'anés a l'altre món, la meva germana i jo els llegíssim en memòria seva. Nosaltres dos li vàrem haver de prometre, quan fèssim els darrers sospirs, regalaríem als nostres progenitors els llibres que ell havia triat, juntament amb ella que la meva germana i jo hauriem triat també al llarg de les nostres vides.

Per això, Miquel, fill meu, vull que agafis les claus de la botiga, t'asseguis a llegir els llibres que t'hem anat deixat, i comencis a triar els que deiaxràs tu a na clara i a en Josep.”

Voldria.

-Voldria que tot això acabés per sempre.
-Voldria que el dia que vaig arribar aquí fos un malson.
-Voldria tornar a casa.
-Voldria que els meus nebodets venguessin a sortir-me camí amb els braços oberts.
-Voldria despertar-me i que res hagués succeït.
-Voldria que aquests dies passessin volant.
-Voldria tornar a passetjar pel parc amb na Thaís.
-Voldria refer tot el que he fet.
-Voldria demanar perdò a tota aquella gent.
-Voldria que no n'hi hagués tanta.
-Voldria no haver conegut el meu superior.
-Voldria saber com pot haver triat aquesta vida.
-Voldria sentir algú que em digués “Gràcies pel teu ajud”.
-Voldria no haver viscut mai el dia que em van ensanyar a disparar.
-Voldria deixar de sentir plors.
-Voldria crear una família, i cuidar-la i protegir-la en honor a totes les que he destruit.
-Voldria saber qui va tenir el cor tan petit com per començar tot això.
-Voldria tenir valor de posar-li punt i final.
-Voldria aturar tots els rius de sang.
-Voldria saber si tot això té qualque sentit.
-Voldria poder agafar aquella nineta ferida d'allà i dur-la a l'hospital sens que ningú em digués que no.
-Voldria tornar a veure els meus.
-Voldria olvidar com funcionen les armes.
-Voldria saber com he pogut canviar tant.
-Voldria treure'm llaminadures de dins la butxaca per art de màgia i repartir-les a tots els infants.
-Voldria tornar i cuidar l'àvia.
-Voldria saber com he arriabt aquí.
-Voldria saber en que pensava quan vaig agafar l'avió.
-Voldria deixar de sentir discutir els meus companys per un tros de pà passat.
-Voldria que tot fós com abans.
-Voldria tornar a ser qui era.
-Voldria aturar de plorar.
-Voldria sortir correns.
-Voldria llevar-me aquesta roba i posar-me la meva.
-Voldria deixar de ser soldat.
-Voldria...voldria tornar a ser feliç.
 

Un estiu a Cala Torta.

No puc dormir, i t'estàs fent l'amo de tots els meus pensaments.
Em vénen al cap tots els moments que vam compartir durant aquell estiu, i em trasllado a aquella
època.
Als meus pares els havia sorgit un imprevist viatge de feina. Jo no hi podia anar, amb ells, i
m'havien dit que aniria a passar l'estiu a cala Torta, a ca la tieta Eulàlia, i a mi, tot allò no em feiagaire gràcia.
Només hi havia anat un parell de vegades, a ca seva, i com que era bastant tímida, no em quedava
altre remei que passar les setmanes a aquella casa, escoltant com em deia mil i una vegades que
m'ensenyaria a jugar a truc de la mateixa manera que jugava ella al “casino” perquè, segons les
seves batalletes, feia unes jugades divines, i gairebé sempre guanyava un parell de monedes, cosa
que li suposava un gran honor.
La tieta era vídua d'un guàrdia civil i eixorca. Era la germana gran del meu pare, bastant més gran
que ell. Ella havia viscut moments molt tràgics, al llarg de la seva vida, i tenia una forma de ser
bastant peculiar; em feia anar a missa cada diumenge, i resar un Pare Nostre abans de cada
menjada. També havia de xerrar d'una manera bastant “santa”, per dir-ho de qualque manera. A jo,
tot aquest estricte comportament, se'm feia una mica dur.
Un capvespre de cel rogenc que vaig sortir a tastar l'aire, vaig veure una nineta preciosa, d'ulls cels
i pell blanqueta que jugava a pepes al parc. M'hi vaig acostar, i em va demanar que jugàs amb ella.
Després vas arribar tu, i rosat com el cel, em vas demanar perdò per si la teva cosineta m'havia
molestat. Ens vam conèxier, i aquells inacabables segons em van quedar gravats a la memòria.
Des d'aquell determinat instant vaig canviar. De cop i volta vaig agafar afecte a la caleta, i
assaboria els dies d'aquell estiu del 2.001. Viva cada moment amb l'esperança de tornar-te trobar.
Em sentia vivia forta, segura de mi mateixa, em va fugir la timidesa, vaig començar a sortir amb
les nebodes de les companyes de truc de la meva tieta, que si fa no fa, eren de la meva edat, i tot
això, per un amor que no sabia si veuria altre vegada, per un amor...especial.
La nit de la revetla va ser la més important, la més única, la que no podré oblidar mai. Ja queien
les tres de la matinada, i tot el jovent era per la plaça ballant i bevent, i gaudint de la nit de més
bauxa. Jo estava amb el meu grupet d'amigues, i quan vaig anar a tirar un tassó a la paperera, et
vaig veure de nou. Mare de Déu, allò si que va ser un atac d'eufòria. Feia fosca. Home, normal, era
de nit, però en aquell moment, jo ho vaig veure tot ben il·luminat, com si fossin les dues del migdia.
Ens vam fer dues besades, i vam començar a xerrar. Cal dir que intercanviàvem mots molt
tímidament, i amb un amor que tots dos encara havíem de descobrir. També ens vam intercanviar
els telèfons, i vam quedar que ens cridaríem.
Van ser molts, els dies que vaig seure a la cadirna que hi havia davant la finestra de la cuina amb el
mòbil al meu costat, esperant aquella desitjada telefonada. Fins que un migdia de dimecres vaig
rebre un missatge. Era teu. Deia que a les vuit i mitja de la nit m'esperaries a la platja per ensenyar-
me a contar els estels des d'un lloc un tant especial.
Aquella vesprada va ser magnífica. S'ha de reconèixer que de tot d'una ens feia vergonya xerrar i
mirar-nos a la cara. Però de la mateixa manera que els minuts passaven, aquell encara incipient
amor va anar derrotant la vergonya, fins a guanyar-li la partida. Les nostres mans es cercaven, fins
que per fi es van trobar, i com un qui diu, es van abraçar.
El Sol s'acomiadava de nosaltres i, tu i jo, agafats, passejàvem per la vorera de la mar, deixant que
els nostres peus fossin banyats per l'humida calentor de l'aigua. Aquell cel de color taronja, l'aigua
de la mar, la suavitat de l'arena, les darreres corregudes dels infants que partien cap a casa...tot
acompanyava.
La nit ja havia saludat tota l'illa, i en un moment determinat, vaig tenir la sensació que una estrella et feia l'ullet.
Ens vàrem aturar a una roca, ens hi vam asseure, i em vas ensenyar un conjunt d'estrelles que
brillaven més que totes les altres. I després d'una estona contemplant-les, vam arribar a la
conclusió de que aquell conjunt de puntets brillants tenien forma de dofí.
Els nostres cossos, nus, es van unir gràcies a aquell llaç invisible. Vam fer l'amor davall un sostre
d'estrelles que pareixien els ullets il·lusionats d'un infantó amb el seu primer tricicle.
L'endemà, quan vaig anar a agafr el diari de la bústia, hi vaig trobar un dofí de peluix. Era
preciós, d'un color grisenc, amb els ulls clars, la panxeta blanca i un tacte suau que em recordava
als teus llavis. Li vaig posar el teu nom.
Durant aquell estiu, se'm va fer molt més fàcil caminar per la vida, fins i tot hi podia córrer. Era
normal: et tenia a tu. Tu eres la raó del perquè m'aixecava cada vegada, després d'una caiguda.
Però ara no hi ets, al meu costat, i et necessito. A tu, i a aquella dolçor que em transmeties quan
m'agafaves la mà. A tu, i a aquella eufòria que tenia quan et veia. A tu, i a aquell plaer que sentia
quan em besaves. A tu, i a la teva calidesa en fer-me l'amor. A tu, i a la teva peculiar
manera de fer-me pessigolles. A tu, a tu sencer.
La mà que escriu les lletres em demana descansar, i per aquesta il·lògica raó m'aturaré
d'escriure't la carta. L'amagaré dins un calaix -Al cap i a la fi, només és un somni- amb l'esperança
de que algun dia pugui entregar-la a un amor real, i amb el qui encara he de compartir els moments
descrits en aquestes línies .
Desitjat amor desconegut, t'estimo.
Amorosament, Llum.
Missatge no disponible.

Amnèsia.

Por, molta por. Despertar-me després de vuit hores seguides submergida dins un món completament oscur. No saber que passa ni on sóc. Xerrar amb gent que telefona plorant i demanant com estic, però no saber qui són. Ells ploren, i jo, com que veig que els toc conèixer, plor també.
Dormir de nou. Però aquesta vegada, enmig de dues persones que no aturen d'abraçar-me i de dir-me que m'estimen, que m'estimen molt. Despertar-me a la matinada, quan encara tot és fosc. Què sóc? No ho sé, només sé que sóc algú o alguna cosa amb vida. On sóc? Tampoc ho sé, estic allargada damunt una superfícia esponjosa, però tot és negre.
Sí, ara ve quan desesper, i començ a plorar. Aquells dos es desperten, sobresaltats. Obren els llums. Som dins una habitació, i ells són un home i una dona. Jo continu plorant, i ells no saben que fer, però tornen a abraçar-me. A mi no m'agrada. “Per favor, deixau d'abraçar-me...”. Es miren l'un a l'altre, i em diven que són els meus pares. Els meus pares. Papa. Mama. No ho recordo. M'expliquen que aquesta és la seva habitació, i que he passat amb ells tota la meva vida. Que són les persones que més m'estimen. I jo me'ls crec. Són les primeres persones que veig, i si no me'ls crec, no queda ningú més. M'ensenyen la casa. M'ensenyen casa meva. M'asseuen a una butaca llarga que ells ni diuen sofà, i mentre em toquen el front, m'adonc de nou.
Em desperto al matí, i ella em diu que anirem fins a Manacor. Manacor?. Sí Aurora, una cuitat. Hi anam, i Manacor es molt gran, però les cames tornen a fer-me mal, i tornam a casa.
El telefon no atura de sonar. Gent i més gent que està molt assustada demana que m'ha passat, com estic, i si poden venir a veure'm. M'és igual. Ve una nina i m'explica moltes coses, però se'n va perquè no aguanta. I a plorar una estona més.
Molta gent diu que m'estima, però jo no puc dir el mateix. Jo no sé com s'estima.
Anam a Muro, un altre poble. I recordo un nom. Jaume Ribas. Necessit veure'l i sentir-lo. I ells dos sedeixen, i m'acompanyen a veure'l. No el reconec, però estic bé. També m'explica coses, però a diferència dels altres, ell no plora, i això m'agrada. Una xuxe. M'agrada. Un adéu i fins diumenge. Ella m'ha promés que aniré a veure'l jugar.
Tornam a casa, i ella em dona xocolata. És dolça, i m'agrada. Té bon gust. I m'adormo amb el cap damunt les seves cuixes.
Divendres dematí. Ell m'obliga a jugar a trobar llet, una tassa i Nesquik. M'ensenya a prepara-m'ho. I també m'agrada. Es diu berenar.
Ella se'n va a dutxar-se, i ell a fer feina. Jo quedo tota sola al sofà. Començo a recordar noms i cares. El meu institut, i les meves coses. Enyor a tothom, necessit abraçades. Ella, bé, “ella” no, mumare, m'acompanya fins a l'institut, i tots els meus companys ploren amb jo, i m'abracen. Em diuen que tot ha estat un ensrut, i que m'ajudaràn a superar-ho.
Em diven que m'estimen, i jo els hi dic que jo a ells també.
Sóc feliç. Recordo com s'estima.