jueves, 30 de diciembre de 2010

Un estiu a Cala Torta.

No puc dormir, i t'estàs fent l'amo de tots els meus pensaments.
Em vénen al cap tots els moments que vam compartir durant aquell estiu, i em trasllado a aquella
època.
Als meus pares els havia sorgit un imprevist viatge de feina. Jo no hi podia anar, amb ells, i
m'havien dit que aniria a passar l'estiu a cala Torta, a ca la tieta Eulàlia, i a mi, tot allò no em feiagaire gràcia.
Només hi havia anat un parell de vegades, a ca seva, i com que era bastant tímida, no em quedava
altre remei que passar les setmanes a aquella casa, escoltant com em deia mil i una vegades que
m'ensenyaria a jugar a truc de la mateixa manera que jugava ella al “casino” perquè, segons les
seves batalletes, feia unes jugades divines, i gairebé sempre guanyava un parell de monedes, cosa
que li suposava un gran honor.
La tieta era vídua d'un guàrdia civil i eixorca. Era la germana gran del meu pare, bastant més gran
que ell. Ella havia viscut moments molt tràgics, al llarg de la seva vida, i tenia una forma de ser
bastant peculiar; em feia anar a missa cada diumenge, i resar un Pare Nostre abans de cada
menjada. També havia de xerrar d'una manera bastant “santa”, per dir-ho de qualque manera. A jo,
tot aquest estricte comportament, se'm feia una mica dur.
Un capvespre de cel rogenc que vaig sortir a tastar l'aire, vaig veure una nineta preciosa, d'ulls cels
i pell blanqueta que jugava a pepes al parc. M'hi vaig acostar, i em va demanar que jugàs amb ella.
Després vas arribar tu, i rosat com el cel, em vas demanar perdò per si la teva cosineta m'havia
molestat. Ens vam conèxier, i aquells inacabables segons em van quedar gravats a la memòria.
Des d'aquell determinat instant vaig canviar. De cop i volta vaig agafar afecte a la caleta, i
assaboria els dies d'aquell estiu del 2.001. Viva cada moment amb l'esperança de tornar-te trobar.
Em sentia vivia forta, segura de mi mateixa, em va fugir la timidesa, vaig començar a sortir amb
les nebodes de les companyes de truc de la meva tieta, que si fa no fa, eren de la meva edat, i tot
això, per un amor que no sabia si veuria altre vegada, per un amor...especial.
La nit de la revetla va ser la més important, la més única, la que no podré oblidar mai. Ja queien
les tres de la matinada, i tot el jovent era per la plaça ballant i bevent, i gaudint de la nit de més
bauxa. Jo estava amb el meu grupet d'amigues, i quan vaig anar a tirar un tassó a la paperera, et
vaig veure de nou. Mare de Déu, allò si que va ser un atac d'eufòria. Feia fosca. Home, normal, era
de nit, però en aquell moment, jo ho vaig veure tot ben il·luminat, com si fossin les dues del migdia.
Ens vam fer dues besades, i vam començar a xerrar. Cal dir que intercanviàvem mots molt
tímidament, i amb un amor que tots dos encara havíem de descobrir. També ens vam intercanviar
els telèfons, i vam quedar que ens cridaríem.
Van ser molts, els dies que vaig seure a la cadirna que hi havia davant la finestra de la cuina amb el
mòbil al meu costat, esperant aquella desitjada telefonada. Fins que un migdia de dimecres vaig
rebre un missatge. Era teu. Deia que a les vuit i mitja de la nit m'esperaries a la platja per ensenyar-
me a contar els estels des d'un lloc un tant especial.
Aquella vesprada va ser magnífica. S'ha de reconèixer que de tot d'una ens feia vergonya xerrar i
mirar-nos a la cara. Però de la mateixa manera que els minuts passaven, aquell encara incipient
amor va anar derrotant la vergonya, fins a guanyar-li la partida. Les nostres mans es cercaven, fins
que per fi es van trobar, i com un qui diu, es van abraçar.
El Sol s'acomiadava de nosaltres i, tu i jo, agafats, passejàvem per la vorera de la mar, deixant que
els nostres peus fossin banyats per l'humida calentor de l'aigua. Aquell cel de color taronja, l'aigua
de la mar, la suavitat de l'arena, les darreres corregudes dels infants que partien cap a casa...tot
acompanyava.
La nit ja havia saludat tota l'illa, i en un moment determinat, vaig tenir la sensació que una estrella et feia l'ullet.
Ens vàrem aturar a una roca, ens hi vam asseure, i em vas ensenyar un conjunt d'estrelles que
brillaven més que totes les altres. I després d'una estona contemplant-les, vam arribar a la
conclusió de que aquell conjunt de puntets brillants tenien forma de dofí.
Els nostres cossos, nus, es van unir gràcies a aquell llaç invisible. Vam fer l'amor davall un sostre
d'estrelles que pareixien els ullets il·lusionats d'un infantó amb el seu primer tricicle.
L'endemà, quan vaig anar a agafr el diari de la bústia, hi vaig trobar un dofí de peluix. Era
preciós, d'un color grisenc, amb els ulls clars, la panxeta blanca i un tacte suau que em recordava
als teus llavis. Li vaig posar el teu nom.
Durant aquell estiu, se'm va fer molt més fàcil caminar per la vida, fins i tot hi podia córrer. Era
normal: et tenia a tu. Tu eres la raó del perquè m'aixecava cada vegada, després d'una caiguda.
Però ara no hi ets, al meu costat, i et necessito. A tu, i a aquella dolçor que em transmeties quan
m'agafaves la mà. A tu, i a aquella eufòria que tenia quan et veia. A tu, i a aquell plaer que sentia
quan em besaves. A tu, i a la teva calidesa en fer-me l'amor. A tu, i a la teva peculiar
manera de fer-me pessigolles. A tu, a tu sencer.
La mà que escriu les lletres em demana descansar, i per aquesta il·lògica raó m'aturaré
d'escriure't la carta. L'amagaré dins un calaix -Al cap i a la fi, només és un somni- amb l'esperança
de que algun dia pugui entregar-la a un amor real, i amb el qui encara he de compartir els moments
descrits en aquestes línies .
Desitjat amor desconegut, t'estimo.
Amorosament, Llum.
Missatge no disponible.

3 comentarios:

  1. m'hi he sentit super identificat, estàs d'enhorabona Auroreta :)

    ResponderEliminar
  2. uuh...^^
    Com és això de que te sents identificat amb aquest?

    ResponderEliminar
  3. bueno, amb aquest i amb sa majoria :)

    ResponderEliminar