Paula.

El decés de na Paula l'havia deixat afligit. Sols parlava i pareixia un fantasma. Deia que quan dormia, i de sobte s'aixecava la veia asseguda al seu costat, dient-li una vegada i una altre “Papa, t'estimo”, i després d'això, el cap li començava a bategar, es posava a plorar i cridava el seu nom. Feia feredat, aquella escena.

El dia del funeral, mamare va enviar-me a dur un pot de confitura a la veinada, i quan va passar pel parc el va trobar assegut a un banc, mirant els ànec, amb el cap baix.

-S-Salvador, que no va al funeral de na Paula?

-No.

-Però...era la vostra filla.

-Els morts mai van al seu funeral.

No sabia que dir. En aquells moments, no sabia amb quines cinc-centes me sortia.

-Salvador, és clar que els morts mai van al seu pròpi funeral. Són morts...

-Idò per això. Jo no hi he de fer res, al funeral de na Paula. Si no l'he de veure, no té sentit que hi vagi.

Ara sí. Ara ja l'entenia. S'havia mort la seva filla, i amb ella,també se li havien mort les ganes de tot.