La repadrina.

Era un dia d'estiu, i com de costum l'avorriment em guanyava. Cansada d'estar dins canostra, vaig anar a veure la repadrina, amb la idea que em contès una de les tantes anècdotes senes.
Quan vaig arribar allà, la vaig trobar asseguda al seu balencí, mirant la televisió, i acompanyada de l'aire fred del ventilador. Li aig donar dues besades, com feia sempre, em vaig asseure al seu costat, i li vaig demanar que me'n contàs una.
Aquella vegada va ser especial:
-Avui, Aurora, te contaré una anècdota diferent, i no gaire agradable, però has fet tretze anys, i ja és hora de veure que el món no és com un conte de fades...Aquell matí jo només tenia sis anyets, i la meva mare em va despertar molt angoixada: Joana Maria, aixeca't, va! Ja són aquí, han arribat!. Jo vaig comprendre el que passava; els soldats havien arribat, disposts a llevar-nos-ho tot.
De sobte, vaig sentir un crit de terror. Era de madò Magdalena, els soldatshavien entrat a caseva. Vaig tancar els ulls.
Al cap d'un instant, el pare va agafar pans i sobrassades, i vam partir tots cap al soterrani que hi havia davall l'esglèsia; era molt arriscat, però si no ho fèiem, moriríem.
Van passar un parell de dies, de cada vegada hi havia menys menjar i més por. Fins que els plors de la meva germana petita ens van delatar.El meu germà i jo ens vam amagar dins uns armaris; eren ordres del pare, i ho havíem de fer. Van passar uns instants, i nosaltres dos sentíem com se'n duien a la mare i a la meva germaneta. Del pare no se'n sabia res.
Ja havia agafat la mà del meu germà, i no li amollava, aquella suor freda que em recorria el cos no em deixava. En aquells moments no podia veure ni dir res, hi havia massa por per nosaltre dos tot sols.
Ja encara era bastant innocent, només sabi que uns homes molt dolents havien vengut per fer-mos mal, i que si no feia bonda, m'agafarien, i mai més podria tornar a jugar al carrer amb les meves veinades. Però el meu germà, tenia quinze anys, i sí que ho entenia, sabia que ens matarien a tots d'una manera tan inhumana com quan nosaltre matam el porc el dia de matances. jo li deia que no havíem de passar pena, que només havíem de fer bonda i podríem tornar a jugar.
La pepeta que jo duia a la mà em va caure fent un cop sec i sonor. Vam sentir veus. Li vaig estrènyer la mà més fort que mai, i vaig tanar els ulls. Vaig sentir com algú obria la porta i, involutàriament, els vaig obrir. Vaig veure com un home m'apuntava amb una pistola. Amb el dit va moure una palanca cap enrerre, estava dispost a matar-me.  
Però sense pensar-ho dos pics, el meu germà es va posar davant meu. La bala el va ferir, i tot seguit va caure, mort, a terra. Encara segnava i aquell home ja havia fuit, sense dir res.
Davall una taula hi vaig veure el meu pare, ferit, i plorant com un boig. El vaig abraçar amb tota la força que teniaen aquells moments.

La meva repadrina va sospirar, els ulls li brillaven de la mateix manera que em brillaven a jo. I va dir:

-I ara, gràcies al meu germà, sóc aquí, Aurora, contant-te una història més.

Em vaig aixecar; i la vaig abraçar:

-Ets la millor repadrina que hi ha en el món-li vaig dir- I t'abraç amb tota la força que tenc en aquets moment.