Joanet era un nin de sis anys molt espavilat i eixerit. Sempre observava tot el que l'envoltava, jugant a exploradors amb els seus veinats.
El seu pare havia mort d'una malatia feia dos anys, i en Joanet vivia amb la seva mare i els seus dos germans grans. Na Magdalena, la mare, feia feina de Sol a Sol per alimetar als seus fills, i en Joanet s'havia acostumat a valer per ell tot sol.
Anava a escola tres dies a la setmana, ja que els dos dies que falten, se'n anava a veure món amb el seu amic Tomeu. D'amagat de sa mare, és clar.
Aquests dos infantos eren iguals; magres, amb els cabells ben negres i curts, i uns ulls nerviosos, i sempre ben oberts. Tots dos volien descobrir món per contar-ho als seus padrins, que eren els únics que els donaven coratge per conèixer la llibertat.
Un dia, en Joanet contà a en Tomeu que trobava que de cada dia hi havia més gent trista al poble. I era cert, perquè cada dia desapareixia qualque somriure.
El primer en desaparèixer va ser el somriure del mestre Gabriel. Era jove, i sempre solia riure quan na Sílvia amollava qualque beneitura de les seves.
Després, va desparèxier el somriure de la germana gran de na Mariona, una companya de classe dels dos petits aventurers. Ella sempre reia, però darrerament, estava molt apagada.
El poble en general, de cada dia estava més trist.
-Hem de fer qualque cosa, Joan. Arribarà un moment que ningú del poble serà feliç!
-Ja. Ja veus la germana de na Mariona. Però...què podem fer?
-Jo no ho sé. Ja ens vendrà qualque idea, però jo ja me'n he d'anar, que si mumare torna a ca nostra i jo no hi som...- I tot següit va moure la mà horitzontament, volguent imitar quan la mare li pegava qualque bamballeta-.
-Ves-hi, ves-hi, que tots dos sabem que passarà.-li va contestar en Tomeu, burleta-.
Els dies passàven, i de cada vegada hi havia menys gent contenta al poble. Tothom caminava ombres mortes, i sense saludar. Tan sols tenien forces per alçar el cap.
Els al·lots no tenien ganes d'anar a encalçar les gallines de la recotria per fer enfadar a Don Macià, i quan passava això, era senyal de que estaven ben malament.
Un dijous que, com de costum, en Joan i en Tomeu no varen anar a escola, anaren a passetjar per fora vila. Durant una bona estona, imitaven les seves mares renyant-los, i tots dos s'eclataven de les rialles. Però, quan van estar cansats de jugar a aquell joc, en Tomeu se'n recordà d'una cançó que els hi cantava la seva padrina. I mentres caminàven, varen començar a cantar-la:
“Si tu vas al cel, (bis)
en patinet, (bis)
fes-m'hi un bon lloc...(bis)
que hi pujo jo!(bis)
Si tu vas al cel,
en patinet,
fes-m'hi un bon lloc
que hi pujo jo!
Airi airoo, airi airoo!”
Quan acabaren de cantar, quedaren ben sorpresos. El cortó d'aquells dos germanes que havíen arribat feia poc al poble havia desaparegut, deixant a la vista una escala subterrània. Els dos amiguets, bocabadats, es miràren l'un a l'altre i, sense intercanviar cap mot ni un, es posaren d'acort, i decidren devallar aquells escalons.
Pareixia que aquella escala no havia d'acabar mai. Sempre que acabaven de baixar un escaló, n'havien de baixar un altre i un altre ...fins que varen arribar a una porta vella, de fusta, i amb el típic forat del moix. Estava oberta.
Entraren dins aquella habitació, i allò si que va ser una sorpresa...estava plena de taules amb gàbies, i dins les gàbies, hi havia somriures!
-Jo-Joan, som jo que el Sol m'ha pegat massa, o acabam de trobar els somriures de la gent del poble?
-No, crec que no mos ha pegat massa fort el Sol. Acabam de saber perquè la gent del poble està tan trista! Els germans Aguiló són lladres de somriures!
-És increíble. Està ple de somriures! Mira les gàbies, dins cada una hi ha una rialla!
-Bé, avui dematí, quan anava a comprar pa, he sentit que deien que avui anirien fins a ciutat a comprar no sé què. Anem a cridar a tot el poble, i que cadascú se'n dugui el seu somriure.
-Venga, anem, abans de que aquells dos bergants tornin!
Amb això que en Tomeu i en Joan començaren a córrer cap a la ciutat.
Quan ho contàren a la gent del poble, els varen creure, i partiren tots cap al cortó dels dos germans. Allà, tots cantaren aquella cançó, i fèren el mateix que havien fet els dos infants. Cadascú agafà la seva rialla i, donà les mil gràcies als dos aventurers.
Aquell vespre, la plaça del poble s'omplí de música, bauxa, i gràcies a en Tomeu i en Joan, també s'omplí de rialles.
El batle demanà una estona de silenci, i dirigí unes paraules a aquells dos busquets.
-Primer de tot, jo voldria agrair en nom de tot el poble, a aquests dos al·lotets el que han fet per tots nosaltres. Sense cap obligació ni una, han evitat molts de mals a aquesta petita localitat, i els més important, ens han tornat l'alegria.
Tot el capvespre hi he estat pensant i, perquè a ells dos no els hi van robar la rialla? Idò és molt fàcil, no els hi han robat, perquè involutàriament, ells no han volgut. A jo m'han demostrat que és molt millor viure feliç, i fent més dèbils les preocupacions, que no amargats només perquè una cosa ens surti malament.
La gent començà a aplaudir desesperadament. Sobretot els padrins, orgullosos dels seus néts.
Amb la mirada perduda entre tanta emoció, en Joanet afinà a sa mare, i aquesta li va fer un gest amb la mà, indicant-li que hi anés.
-I ara, Joanet, tu no veus el mal que t'haurien pogut fer aquells lladres? És que tens mal pel cap i no són crosteres!!
-Ja. Però mumare, el poble estava molt trist perquè els lladres robaven els somriures a la gent, i ara, tothom torna a ser feliç!
-Tens raó. Vina, fill meu, i abraça'm com a bon petit roda-món.
