jueves, 30 de diciembre de 2010

El secret de mon pare.

Ja feia mesos que mon pare arribava a mala hora de la feina. Els primers vespres, ma mare s'assustava amb les seves pròpies paranoïes i començava a pensar lo pitjor. “A on serà fus...?” es demanava en veu alta mentre caminava ràpidament de banda a banda de la cuina. A la meva germana i jo, ens feia gràcia i tot, veure-la tan preocupada; tanmateix sabiem que mon pare tornaria.
Un diumenge de Nadal que vàrem dinar tots quatre plegats, ma mare va demanar a mon pare a veure per què arribava tant tard de la llibreria (mon pare era llibreter), si realment era d'allà d'on venia. Mon pare, sense desviar la mirada del plat de sopa, li va contestar “D'on vols que vengui, Maria? De ca'l dimoni? Són assumptes meus. Me sap greu, però encara no sé si puc compartir-los.” Aquell aire tan misterios que va inundar el menjador després de que mon pare li contestàs aquella pregunta em va fascinar. El que més em va conmoure, però, va ser que després d'aquest breu diàleg vàrem seguir dinant com si res hagués passat.

Van passar dos dies normalets. Eren normals, perquè mon pare arribava tard. Però el dimecres de la setmana següent ma mare crec que va esclatar. Just havíen tocat les deu i mitja del vespre al rellotge de peu de l'entrada, quan me va agafr i me digué: “Escolta'm, Tomeu, ves a la llibreria a veure si hi ha ton pare. Si no hi és, torna tot d'una cap aquí. Però si hi és, avui te don permís perquè desantelis el vidre amb la màniga de l'abric, i miris a veure que fa aquell homenet.”
Així ho vaig fer; vaig posar-me l'abric, la bufanda de llana que m'havia fet la tia Magdalena, i la boina que m'havia regalat el padrí Agustí, i més afuat que una cateifa de dimonis boiets vaig partir cap a la llibreria.

De tot lo dia no havia sortit de ca nostra, i jo ja no me'n recordava del fred que feia a fora. Tot el capvespre havia jugat a “Veig veig” amb la meva germana a la vora del foc i quan vaig sortir al carrer vaig arribar a pensar que era a Alaska. Vaig arrufar el coll dins la bufanda, vaig amagar-me les mans dins les butxaques, i vaig començar a córrer abans de trobar qualque motiu per embadalir-me.

Quan vaig arribar devant la llibreria, vaig poder distingir una llum tènue darrere el vidre de l'aparador. Mon pare era allà. En aquell instat vaig maleïr que hi fos. Allò volia dir que havia de treure la mà de dins la butxaca per desentelar el fred vidre, veure-hi més clarament, i així poder espiar-lo millor. Mu mare podia estar tranquila; per el que jo veia, mon pare no tenia cap amant.
Per sorpresa meva i sense adonar-me'n, mon pare m'havia vist, havia obert la porta del carrer i em mirava. Va somriure, i després em digué : “I tu? Què hi fas per aquí xitxerel·lo? Ah, ja ho sé ja! T'ha enviat ta mare perquè té un mal de ventre que la mata per saber si me veig amb una altre. Jesús Déu mevet quina dona! Au, petit, entre que tens es nas més vermell que un pebre de cirereta!
Vaig passar-li devant i vaig entrar dins. “Papa, a jo m'ho pots contar...per què arribes tant tard a ca nostra?” vaig demanar-li un poc empagueit i tot. Va pegar-me un copet al clatell, i va senyalar-me una porta amb la qual, sinceramnet, no m'havia fixat mai. Va passar ell primer, i es va asseure enmig d'una orgia de llibres, paraules, idiomes, expressions i coneixements.
Embadalit, i amb la boca oberta, vaig entrar, i vaig posar-me al seu costat, amb les cames creuades com un indi.

Vaig començar a agafar llibres, a passar pàgines, a conèixer un nou univers...també hi va haver moltes fraes que hem varen cridar l'atenció. En recordo dues, una deia “Agafao aquell dofí de peluix que em vas regalar. Sí, encara el conservo.” i l'altre dia “Som molts, som tants altres i no som ningú”

Mon pare em va explicar que cada dia, quan tancava la botiga, s'asseia allà enmig, i tirava els llibre més especials de tots, perquè volia que quan se n'anés a l'altre món, la meva germana i jo els llegíssim en memòria seva. Nosaltres dos li vàrem haver de prometre, quan fèssim els darrers sospirs, regalaríem als nostres progenitors els llibres que ell havia triat, juntament amb ella que la meva germana i jo hauriem triat també al llarg de les nostres vides.

Per això, Miquel, fill meu, vull que agafis les claus de la botiga, t'asseguis a llegir els llibres que t'hem anat deixat, i comencis a triar els que deiaxràs tu a na clara i a en Josep.”

No hay comentarios:

Publicar un comentario