Amnèsia.

Por, molta por. Despertar-me després de vuit hores seguides submergida dins un món completament oscur. No saber que passa ni on sóc. Xerrar amb gent que telefona plorant i demanant com estic, però no saber qui són. Ells ploren, i jo, com que veig que els toc conèixer, plor també.

Dormir de nou. Però aquesta vegada, enmig de dues persones que no aturen d'abraçar-me i de dir-me que m'estimen, que m'estimen molt. Despertar-me a la matinada, quan encara tot és fosc. Què sóc? No ho sé, només sé que sóc algú o alguna cosa amb vida. On sóc? Tampoc ho sé, estic allargada damunt una superfícia esponjosa, però tot és negre.

Sí, ara ve quan desesper, i començ a plorar. Aquells dos es desperten, sobresaltats. Obren els llums. Som dins una habitació, i ells són un home i una dona. Jo continu plorant, i ells no saben que fer, però tornen a abraçar-me. A mi no m'agrada. “Per favor, deixau d'abraçar-me...”. Es miren l'un a l'altre, i em diven que són els meus pares. Els meus pares. Papa. Mama. No ho recordo. M'expliquen que aquesta és la seva habitació, i que he passat amb ells tota la meva vida. Que són les persones que més m'estimen. I jo me'ls crec. Són les primeres persones que veig, i si no me'ls crec, no queda ningú més. M'ensenyen la casa. M'ensenyen casa meva. M'asseuen a una butaca llarga que ells ni diuen sofà, i mentre em toquen el front, m'adonc de nou.

Em desperto al matí, i ella em diu que anirem fins a Manacor. Manacor?. Sí Aurora, una cuitat. Hi anam, i Manacor es molt gran, però les cames tornen a fer-me mal, i tornam a casa.

El telefon no atura de sonar. Gent i més gent que està molt assustada demana que m'ha passat, com estic, i si poden venir a veure'm. M'és igual. Ve una nina i m'explica moltes coses, però se'n va perquè no aguanta. I a plorar una estona més.

Molta gent diu que m'estima, però jo no puc dir el mateix. Jo no sé com s'estima.

Anam a Muro, un altre poble. I recordo un nom. Jaume Ribas. Necessit veure'l i sentir-lo. I ells dos sedeixen, i m'acompanyen a veure'l. No el reconec, però estic bé. També m'explica coses, però a diferència dels altres, ell no plora, i això m'agrada. Una xuxe. M'agrada. Un adéu i fins diumenge. Ella m'ha promés que aniré a veure'l jugar.

Tornam a casa, i ella em dona xocolata. És dolça, i m'agrada. Té bon gust. I m'adormo amb el cap damunt les seves cuixes.

Divendres dematí. Ell m'obliga a jugar a trobar llet, una tassa i Nesquik. M'ensenya a prepara-m'ho. I també m'agrada. Es diu berenar.

Ella se'n va a dutxar-se, i ell a fer feina. Jo quedo tota sola al sofà. Començo a recordar noms i cares. El meu institut, i les meves coses. Enyor a tothom, necessit abraçades. Ella, bé, “ella” no, mumare, m'acompanya fins a l'institut, i tots els meus companys ploren amb jo, i m'abracen. Em diuen que tot ha estat un ensrut, i que m'ajudaràn a superar-ho.

Em diven que m'estimen, i jo els hi dic que jo a ells també.

Sóc feliç. Recordo com s'estima.