viernes, 18 de marzo de 2011

Padrí Miquel.

Quan entrà em mirà, em besà, i després trencà a plors.

Tothom sabia la falsa que li havíem dit, però a mi no em feia cap gràcia veure-la plorar durant els meus darrers sospirs. Era la meva néta, i me l'estimava com a ningú.

-Padrí, tot això es molt extany, a quin estel te'n vas, que t'han de posar una injecció?

-És un planeta molt llunyà, Aurora. I com que hem d'estar molt de temps dins un avió i me mareig molt, per no marejar-me tant.

Era tan innocent, ella...

-Però m'ho hauries d'haver contat abans, que te n'anaves a viure a un estel. Jo no m'hauria enfadat amb tu! M'hauria agradat poder abraçar-te una vegada més, aixecar-nos ben prestet per poder anar a cercar els croïssants acabats de fer del forn, recordar un cop més la primera vegada que vaig anar amb bicicleta, que vaig caure i tu vas ajudar-me a aixecar, demanar-te que em fessis pessigolles, asseure'm damunt les teves cuixes i escoltar els teus secrets, sortir de l'escola i trobar-te allà, esperant-me per anar a dinar junts, prestar-te antenció quan tu em deies que havia de saber qui és mereix realment un “t'estim”. I sobretot, dir-te lo molt que t'estim mil vegdaes més.
Però bé, això no és problema, ja que quan tornis t'ho podré dir. Perquè tornaràs, o no?

Va entrar el metge. Havia arribat l'hora. Realment, volia arribar a un estel, viure allà, i veure els meus cada dia des de dalt.

-Miquel, ja és hora.

-Comandant, cinc minutets més.

Ens va deixar sols:

-Aurora, cada nit, abans d'anar a dormir, mira la lluna, que li demanaré que et piqui l'ullet de part meva.

En aquell temps, la idea de que se n'anàs se'm feia impossible, i ara, la que se m'hi fa, és la de que no torni.

1 comentario:

  1. oh!! És realment preciós!!! Ets molt molt bona, fas posarme sentimental!!
    te seguesc!! ;)

    ResponderEliminar